Últimos versos que èo le escrivo

Poèma 20

(per Pablo Neruda)

Pòsso escrívere los vèrsos plus tristes cuesta nòcte.

Escrívere, per exèmplo: «La nòcte èst estellata,
Et trèmen, blavos, los astros, ad lo lònge.»

Lo vènto de la nòcte gira en lo cèlo et canta.

Pòsso escrívere los vèrsos plus tristes cuesta nòcte.
Èo la volei, et ad veces ella altrosí me voleu.

En las nòctes como cuesta la havei entre mèos braccîos.
La basîai tantas veces basso lo cèlo infinito.

Ella me voleu, ad veces èo altrosí la volei.
Cómo non havere amato soos grandes òclos fixos.

Pòsso escrívere los vèrsos plus tristes cuesta nòcte.
Pensare que non la hao. Sentire que la hao perduto.

Audire la nòcte immènsa, plus immènsa sene ella.
Et lo vèrso cade ad la ànima como ad lo pasto la rosata.

Qué impòrta que mèo amore non potesse servare-la.
La nòcte èst estellata et ella non èst con mi.

Cuesso èst toto. Ad lo lònge qualcuno canta. Ad lo lònge.
Mèa ànima non se contènta con havere-la perduto.

Como por approximare-la mèa mirata la cerca.
Mèo còre la cerca, et ella non èst con mi.

La mesma nòcte que face blanchejjare los mesmo àrbores.
Nós, los de allora, ja non somos los mesmos.

Ja non la vòllîo, èst cèrto, mais quànto la volei.
Mèa voce cercava lo vènto por toccare soo audito.

De altro. Serà de altro. Como ante de mèos basîos.
Soa voce, soo còrpo claro. Soos òclos infinitos.

Ja non la vòllîo, èst cèrto, mais fòrse la vòllîo.
Èst tanto corto lo amore, et èst tanto lòngo lo oblito.

Per que en nòctes como cuesta la havei entre mèos braccîos,
Mèa ànima non se contènta con havere-la perduto.

Malgrado cueste sèa lo último dolore que ella me càusa,
et cuestos sèan los últimos vèrsos que èo le escrivo.

 

 

Versione neolatina de Diego Fierro (Cile/Argentina).